-
L’escriptora catalana, periodista i llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, Alba Gómez Gabriel, ha estat la guanyadora del 44è Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana amb la seva primera novel·la Jo soc l’última Plaça. Un llibre que exposa les vísceres d’una ciutat petrificada, que expulsa els veïns i esborra les persones.
-
L’obra, que serà publicada per Edicions 62, es presentarà el 26 de setembre a La Setmana del Llibre en Català. El Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana està convocat per la Fundació Antigues Caixes Catalanes (FACC) amb el suport de BBVA, i manté viva des dels seus inicis la finalitat de fomentar l’escriptura així com la lectura en llengua catalana.
“Sempre m’ha captivat la literatura perquè em sembla que és un dels vehicles més poderosos per transformar la nostra mirada del món”.
El jurat la va declarar guanyadora d’entre 116 originals per “ser una novel·la urbana, narrada amb originalitat, que tracta un tema contemporani i social, protagonitzada per un mosaic de personatges descrits amb vivor i profunditat”. Hi estàs d’acord? Què destacaries tu de la teva novel·la?
No sé si hi estic d’acord, però em sento molt afalagada amb aquestes paraules. Jo soc l’última plaça vol fer-nos pensar si encara és possible trobar un lloc en una ciutat com Barcelona. Quan dic lloc em refereixo tant a trobar un lloc dins la societat, i també a trobar un lloc físic, un habitatge, una llar des d’on ens podem vincular amb els altres. M’agradaria que aquesta novel·la mostrés que tots som una mica vulnerables i que sovint no és fàcil arrelar a un lloc.
La novel·la narra les vivències d’uns quants veïns de la Plaça del Sol de Barcelona, vistos des dels ulls d’una dona que ha perdut l’habitatge. Són històries petites, que podrien ser les de qualsevol de nosaltres, que tenen com a rerefons una ciutat que va perdent allò genuí, allò més comunitari, una ciutat que es va convertint en aparador i que ens deshumanitza. A mi m’agradaria que la novel·la servís precisament per humanitzar els personatges, per mostrar que tots, visquem en un habitatge o al carrer, som persones, amb necessitats, pors i somnis.
Des de fa quinze anys et dediques a l’escriptura periodística i creativa, exercint tasques d’investigació, docència, coordinació editorial, guió, entrevistes literàries i projectes de comunicació. Has estat guardonada amb diversos Premis relacionats amb el Benestar Social. Els problemes socials i el benestar social està present també en aquesta obra. És un tema que et preocupa?
Tot i que la meva feina ha estat sobretot lligada al periodisme i la comunicació, a mi sempre m’ha captivat la literatura perquè em sembla que és un dels vehicles més poderosos per transformar les coses, ja que transforma la nostra mirada del món. Potser per això, tot i que he intentat escriure una novel·la de veus, un mosaic de personatges que semblen força corrents, el fet d’ubicar la història en un espai urbà i, en concret, en una Plaça de Barcelona, m’ha permès reflectir, com a teló de fons de la història, alguns dels conflictes socials que com a periodista, però sobretot com a veïna, m’han interessat, com la marginació, la turistificació o la dificultat d’accedir a un habitatge.
A l’obra conflueixen diverses veus. De fet la Plaça del Sol, situada al cor de Barcelona, té veu i protagonisme al llibre. Acull a la Bel que coneix tots els portals, tots els arbres, i tot el que passa dins i fora de la Finca groga, on ella havia viscut. Per què “Jo sóc l’última Plaça”? Per què la història passa al voltant d’aquesta Plaça?
Perquè la plaça és un retall interessant d’una ciutat. És un ecosistema que té veïns que habiten finques (en aquest cas, la Finca groga), veïns i veïnes que habiten no-llocs, o que dormen al carrer, té persones que treballen en bars i locals, i un ventall d’habitants ocasionals: veïns de la ciutat i turistes. Tot aquest mosaic em semblava interessant perquè em permetia mostrar, encara que de manera subtil, com es transformen els espais i com estan esdevenint hostils pels veïns i veïnes que habiten els marges, però també pels que encara tenen habitatge, però són també vulnerables.
Les mirades i les veus són ben diverses i poc a poc vas desgranant una història d’històries que fan referència a una comunitat i a una ciutat que va perdent identitat. Parla d’un escenari de supervivència i de crisi, de desig, de solitud, de por, d’amor i d’exclusió, on habiten persones que viuen dins de comunicats o al marge amb històries i problemes ben diversos. No obstant, la teva mirada és descriptiva, no pas crítica.
Crec que l’obra no fa una crítica directa, sinó velada, perquè sempre he pensat que són les lectores i els lectors els encarregats de construir el missatge final d’una obra, de fer-ne una lectura crítica. Aquesta és la part bonica de llegir: acabar de conferir sentit a un text. Igualment, quan escrivim mai tenim una mirada neutra de les coses. És impossible que no s’escoli la nostra visió. Encara que intentem descriure o reflectir una realitat, sense interpretar-la, les escriptores operem igual que les fotògrafes: segons on mirem, quines accions imaginem i a on posem el focus, estem proposant certes mirades i no d’altres, de la realitat.
Quin va ser el procés de creació, des de la primera idea al desenvolupament de la novel·la, la creació dels personatges, de les seves vides, de l’escenari?
La novel·la va néixer, ara fa uns vuit anys, fruit d’una experiència concreta. Jo havia anat a viure a un pis de lloguer i va trucar a casa una persona que em va explicar que havia viscut al mateix lloc que jo fins que no va poder fer front al lloguer. Conèixer aquesta persona, tot i que només vaig poder compartir-hi aquesta trobada, em va semblar prou bèstia per començar a escriure. Volia explorar què podien sentir les persones que han estat esborrades de la mirada dels altres, i vaig imaginar una plaça amb personatges senzills, alguns dels quals viuen en una finca i altres, a fora al carrer, per generar aquest joc de mirades. Evidentment, tots els personatges i les seves circumstàncies són inventats. La Plaça del Sol és un lloc real, però no m’he proposat descriure’l fidelment, sinó convertir-la en un símbol de molts altres llocs possibles.
El procés d’escriptura ha estat llarg i ha passat per moments àlgids i per moments més de guaret, perquè escriure, maternar i treballar no sempre són conciliables. Però, gràcies a la beca Barcelona Crea, vaig poder destinar el temps desitjat a acabar d’escriure la novel·la.
Què representa haver guanyat ara el Premi BBVA Sant Joan, un dels premis literaris de més prestigi i millors dotats de les lletres catalanes, i haver-ho fet amb la primera novel·la que escrius?
La veritat és que encara estic processant la sorpresa d’haver guanyat! No m’ho esperava gens i em sento profundament agraïda. D’una banda, perquè és un premi que té un elenc de guanyadors i guanyadores que impressiona, i ser-ne part és un privilegi. D’altra banda, perquè aquest premi representa una porta directa a la publicació d’un projecte que fa temps que treballo i en la llengua que estimo i respecto. El premi demostra que encara queden camins per a aquelles persones, que som moltes, que ens agrada escriure, però que no sabem d’on treure el temps per fer-ho ni com arribar a publicar.